Fa dos anys allò que era impensable va tornar a succeir. Uns reactors nuclears, suposadament dissenyats per adaptar-se i resistir qualsevol accident natural, van fer fallida davant un terratrèmol; d’aquesta manera es va iniciar una catàstrofe que continua avui i que continuarà en anys propers, marcant durant generacions el futur del país on va passar i la vida de moltes altres persones arreu del món. Avui, dos anys més tard, les ferides causades al Japó pel terratrèmol i les onades gegants ja estan pràcticament tancades, encara que persistiran en la nostra memòria, però les causades pels tres reactors nuclears ni tan sols han començat a curar-se.
Aquesta és la lliçó repetida --Txernòbil va ser el primer cas--, que la tragèdia del Japó ofereix al món, i a tots aquells països amb centrals nuclears.
En els mesos posteriors al inici de la catàstrofe es van sentir els habituals discursos anunciant que Fukushima significava el final de l’energia nuclear; però avui podem comprovar que aquells discursos eren irreals. Únicament a Bèlgica, Suïssa i Alemanya, tres països d’Europa, i desprès d’una mobilització ciutadana que amenaçava amb generar una crisi política, es van concretar plans de tancament nuclear amb terminis definits. Ni tan sols al Japó, on s’estan patint més les conseqüències de Fukushima, s’ha arribat a definir un calendari concret; tan sols es parla vagament d’una era “post-nuclear”, amb períodes tan llargs que, en realitat, suposen més garantir la continuïtat d’aquesta tecnologia que anar cap al seu final.
El futur de l’energia nuclear no es juga a Europa o als Estats Units, a on funcionen centrals nuclears envellides que es neguen a acceptar el seu tancament definitiu, o es fan projectes com Olkiluoto o Flammaville, que són una ruïna econòmica per als seus promotors i que, a la llarga, acabaran pagant el conjunt de la societat de Finlàndia i de França.
Cal mirar cap a l’Europa de l’Est, l’Orient Mitjà i Àsia, per albirar els plans de futur de la indústria nuclear, mirar cap a països en expansió econòmica que estan patint una destrucció ecològica accelerada, però a on s’ha traslladat una gran part de fabricació dels bens que es consumeixen a l'Occident. Són països amb una necessitat creixent d’energia per mantenir i incrementar la producció, i és a on les nuclears es presenten com una opció de futur que cal desenvolupar.
I és que persisteix un conglomerat d’interessos econòmics, polítics i institucionals que donen un suport actiu i continuat a l’energia nuclear, sigui sota la forma de projectes concrets de construcció, com a propaganda futurista de nous reactors experimentals, o defensant aferrissadament el funcionament dels vells reactors per temps indefinit, encara que el risc ambiental i social augmenti també indefinidament. És un conglomerat d’interessos amb una propaganda plena de fal·làcies i impermeable qualsevol pensament racional. El treball d’aquesta gent és la causa del desconeixement tan gran que hi ha del que està passant al Japó, de que Fukushima hagi desaparegut pràcticament del seguiment informatiu; de que, per exemple, el Japó hagi baixat del lloc 22 al 53 en la llista de països amb llibertat de premsa.
Es tracta del mateix conglomerat d’interessos que ha aconseguit que el tancament de la central nuclear de Garoña sigui presentat com una qüestió econòmica, quan l’economia no ha jugat mai un paper rellevant en el desplegament de l’energia nuclear; i és també el que manté el projecte original del “renaixement nuclear”, concebut el 2001: una expansió de l’energia nuclear cap a l’Est, l’Orient i Àsia, com a via per impulsar-la posteriorment a Amèrica i Europa, on el rebuig de la societat civil cap a Fukushima ha estat major.
Encara avui, resulta molt difícil quantificar el impacte global de Fukushima. Encara que sigui molt greu al Japó cal tenir present que el 80% dels materials radioactius que van escapar dels reactors destruïts van anar a parar a l’atmosfera i a l’Oceà Pacífic, i es van dispersar pel món, fixant-se en milions d’organismes, en plantes i animals, entrant a la cadena alimentària i de consum de les persones, a on aniran provocant efectes nocius, més difícils de conèixer que els casos de malalties i tumors detectats al propi Japó. Són els impactes que els defensors de les nuclears s’entesten a amagar, o a negar.
A Catalunya, amb tres reactors nuclears que acumulen més de 200 problemes de funcionament en els darrers sis anys, tenim tres Fukushimes en potència; i també a Espanya, on continuen funcionant 4 reactors més. En qualsevol d’ells els efectes d'un accident no s’aturaran en els límits polítics o geogràfics establerts. Seran el vent, la pluja, les terres, el mar, i els seus productes, les que fixaran l’abast de la catàstrofe, com està passant al Japó, com continua passant a Txernòbil.Fukushima és també la demostració de com és d’absurd legitimar els interessos del lobby nuclear, i allargar el funcionament de les centrals, posant-les uns impostos, si aquesta mesura no va lligada a un pla de tancament . L’única decisió humana, racional, pensada per al benefici de les persones i el medi ambient del que depenem, és tancar les centrals nuclears en el termini més breu possible, i avançar ràpidament cap a un model que permeti cobrir les nostres necessitats amb un 100% d'energies renovables ja que, com demostra el cas del Japó, TOTES LES NUCLEARS ES DIUEN FUKUSHIMA.
Catalunya, a 9 de març de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada